Barcelona era fa un parell d’anys la tercera ciutat més amiga de la bicicleta. Avui comparteix el lloc 17è amb Budapest. ¿A què es deu aquesta baixada? ¿És per mèrits aliens o per demèrits propis? El got es pot veure mig ple: s’han analitzat 150 casos, i estar entre els 20 primers segueix sent una bona notícia. O mig buit: han passat al davant 14 capitals, entre elles Sevilla, que de no aparèixer a la classificació s’ha plantat a la quarta plaça i ens ha tret el qualificatiu d’alumne avantatjat de la llista.

L’índex és obra de Copenhagenize, una petita consultora danesa que aplica a cada exemple 13 paràmetres que deriven en una nota final entre l’1 i el 100. A la capital catalana li treuen 15 punts respecte al 2011 i la deixen en 55, lluny del podi que ocupen Amsterdam (83), Copenhagen (81) i Utrecht (77); i fins i tot dels 76 que aconsegueix la capital andalusa, que és l’única que aconsegueix els 12 punts de bonus que s’atorguen per «esforços particularment impressionants» en matèria de promoció del ciclisme urbà.
 La classificació valora criteris com la seguretat, les infraestructures, la política aplicada a la bici, l’acceptació ciutadana, la planificació urbanística, el percentatge de ciclistes respecte a altres mitjans de transport, els sistemes de bici pública o la paritat en l’ús de l’enginy. Albert Garcia, portaveu d’Amics de la Bici, no sembla gaire sorprès amb aquesta inquietant caiguda, per a la qual troba diverses explicacions. Per un costat, la «dictadura del cotxe» que impedeix que l’ajuntament tingui la valentia d’apostar de veritat per la bici. I per l’altre, «els errors en el disseny de la xarxa, inconnexa i provisional, amb carrils provisionals que fan la sensació que els ciclistes són una moda passatgera».

 PERDRE LA ‘CHAMPIONS’ / Copenhagenize es refereix a Barcelona com una capital que mereix estar «a la primera lliga de la promoció de la bicicleta urbana». Però subratlla: «Després d’anys d’insistent progrés, sembla que ha reduït el ritme». «Per a la ciutat pot resultar frustrant caure tant després d’haver estat una líder visionària», estimen els responsables de l’índex. Els seus autors aplaudeixen el Bicing i l’extensió de les zones 30, però admeten que la irrupció i el «millor treball» d’altres ciutats han acabat relegant-la a aquest lloc 17 de la llista (13è, si no es tenen en compte les urbs que ocupen, empatades, una mateixa posició). El rànquing, el detall del qual es pot consultar al gràfic, recepta «més lideratge polític i més inversió en infra-
 estructures per a la bicicleta», i adverteix que la probabilitat que l’ús del casc sigui obligatori en zones urbanes –l’assumpte segueix en tasques pendents de la DGT, que el vol incloure en el reglament de circulació malgrat el no unànime dels usuaris – farà que la capital catalana «en pateixi les conseqüències».

 LA «NENA BONICA» / Sobre Sevilla, l’informe es desfà en elogis i assegura que és la «nena bonica de la planificació moderna en matèria de ciclisme urbà». La mobilitat en bicicleta ha passat en sis anys del 0,5% al 7%, sobretot gràcies i també per culpa de la crisi, però alhora impulsada per una sèrie de «transformacions ràpides, intenses i positives». «Sevilla ho ha fet tot bé i ha canviat la ciutat, amb 80 quilòmetres de carril bici completats en un any i un sistema de bici pública que també hi ha jugat un paper vital», assegura Copenhagenize.

Aquest no sembla ser el cas de Barcelona, segons assenyala Garcia, que distingeix un cert «estancament». «Estem com adormits, i això és una cosa que ha començat a encomanar les associacions, fartes d’anar a l’ajuntament per veure més i més diapositives en un power point que mai t’ofereix una visió integral de la ciutat», es queixa. «En qualsevol cas –assegura–, si Barcelona ha perdut tants llocs, l’explicació està a qualsevol carrer. Fixa’t en qui mana en aquesta ciutat. Segueix sent el cotxe».
CARLOS MÁRQUEZ DANIEL / Barcelona